Característiques diferencials de la teoria.

Les necessitatconnectivisme.jpgs d'aprenentatge i les teories que expliquen els principis i processos d'aprentatge s'han d'adaptar als ambients socials subjacents. Teories com el conductisme, el cognitivisme i el constructivisme van aparèixer en uns moments en què les tecnologies no eren presents de forma significativa en els escenaris educatius. Les característiques de la nova societat de la informació i la comunicació han fet necessari l'aparició de noves teories que expliquin els processos d'ensenyament-aprenentatge en escenaris formatius amb mediació de les tecnologies.

En l'actual societat de la informació i el coneixement:

· Molts aprenents variaran d'activitat moltes vegades al llarg de la seva vida activa.
· L'aprenentatge formal no disposa de l'exclusivitat; les modalitats informals, les comunitats virtuals, les xarxes socials,... ofereixen noves maneres d'aprendre.
· Aprenem al llarg de la nostra vida; la formació ha esdevingut un procés continuat.
· Molts dels processos que intervenen en l'aprenentatge poden ser realitzats o recolzats per les tecnologies.

Les teories anomenades anteriorment (conductisme, cognitivisme i constructivisme) tenen com a principi central que l'aprenentatge és un procés intern de la persona, fins i tot quan consideren que és un procés social, parlen sempre del protagonisme de l'individu que aprén. La inclusió de la tecnologia i la identificació de connexions com activitats d'aprenentatge promouen l'aparició de noves teories de l'aprenentatge: les teories del caos, xarxes, complexitat i autoorganització.

El connectivisme (terme usat per primera vegada per George Siemens l'any 2004) és la integració de principis explorats per aquestes darreres teories.
· Teoria del caos: Són activitats importants per a l'aprenent la construcció del significat i la formació de connexions entre comunitats especialitzades. L'habilitat de reconèixer i ajustar-se als canvis en els patrons és una activitat d'aprenentatge clau.
· Autoorganització: La capacitat de formar connexions entre fonts d'informació, per a crear així patrons d'informació útils, es fa necessària per aprendre en el marc de la nostra economia del coneixement.
· Xarxes i complexitat: Les alteracions en l'interior d'una xarxa poden tenir efecte d'ona en el conjunt. Les connexions entre idees i camps allunyats poden crear noves innovacions.
knowledgeManagement.jpg

Principis del connectivisme:

· L'aprenentatge és un procés que té lloc a l'interior d'ambients difusos d'elements centrals canviants (que no estan completament sota el control de l'individu).
· L'aprenentatge pot residir fora de l'individu. Està enfocat a connectar conjunts d'informació especialitzada i les connexions que ens permeten aprendre més tenen més importància que el nostre estat actual de coneixement.
· El connectivisme s'orienta per la comprensió que les decisions estan basades en principis que canvien ràpidament. Són bàsiques les habilitats per distingir la informació rellevant i separar-la de la que no ho és. Així com també la habilitat per reconèixer quan una nova informació altera un entorn basat en les decisions preses anteriorment.

Objectius educatius que es planteja.

Els principals reptes per l'educació actual són:


· Mantenir actualitzada la informació i el coneixement, essent capaços d'aport.jpgdquirir l'habilitat per aprendre allò que necessitaran en un altre moment. Els estudiants han d'adquirir l'habilitat per aprendre el que necessitarem demà, molt més important que el que sabem avui. Hauran de poder activar el coneixement adquirit en el moment que ho necessiti, connectant i fent ús quan convingui dels mitjans i els fonts que li facilitaran aquest procés.
· Aprendre a aprendre: utilitzant els nous mitjans, les noves xarxes, hem de poder trobar, gestionar, compartir i socialitzar el conexement.
· Deixar de pensar en l'aprenentatge com un procés intern i individual. Hem de reconèixer l'impacte en l'educació de les noves eines d'aprenentatge i dels canvis ambientals. Cal valorar la creació de grups i comunitats d'aprenentatge que ens permetin aprendre a partir de l'exposició de punts de vista discrepants.

Rol de l'estudiant - Interacció entre estudiants.

Recollint les aportacfoto6.jpgions de teories anteriors, com el constructivisme, el connectivisme descriu un
rol actiu i molt més participatiu de l'estudiant. De ser un receptor passiu de la informació que li transmetia el docent, ara adopta una postura activa: cerca el coneixement en el moment que el necessita; és capaç d'activar els mecanismes necessaris per trobar allò que haurà d'utilitzar en cada moment. Reelabora la informació que cerca o crea utilitzant eines tecnològiques que li permeten presentar-la en diferents formats i compartir-la amb la resta d'integrants de la comuntitat educativa amb eines de la web 2.0 i les xarxes socials que afavoreixen l'expressió, la col·laboració i la circulació d'informació a la xarxa.
Aquestes eines estimulen la productivitat individual de continguts en formats tan diversos com el text, l'hipertext, l'àudio, el vídeo,... Permeten una nova posició de l'estudiant com a creador i gestor de continguts en front de la extremadament jeràrquica de situacions educatives anteriors on es limitava a ser un consumidor de continguts.
Al mateix temps, les eines tecnològiques l'esperonen a millorar les seves habilitats en la competència digital i també en el treball en xarxa col·laboratiu.

Rol del docent - Relació docent/alumne.

El
docent, en aquest nou paradigma educatiu, varia el seu rol respecte a teories anteriors (nrol.jpgo així, respecte al constructivisme) i adopta un rol de guia-facilitador de l'aprenentatge en relació a l'alumne.
El docent proposa (a vegades, també dissenya) situacions educatives riques en experiències i interacció que afavoreixen que l'alumne pugui aprendre el que necessita per continuar aprenent quan el context i el moment li ho demanin. En les seves propostes educatives, el docent ha d'oferir a l'alumne activitats que li permetin adquirir habilitats de cerca a la xarxa, selecció crítica, reelaboració de la informació per arribar a la creació del coneixement quan li sigui necessari.
El docent passa a ser un element més de la xarxa; deixa de ser un instructor per passar a ser un guia o facilitador de les eines i les experiències necessàries per aprendre. No li cal ser un expert en les eines tecnològiques ni el coneixement propi de l'àrea, però sí que li cal dominar les estratègies pedagògiques i metodològiques clau per poder elaborar propostes formatives que facilitin el treball en xarxa i en la xarxa dels alumnes.
Criteris i instruments d'avaluació.
Amb el canvi de rols d'aprenents i docents, l'avaluació han d'evolucionar també.
· Caldrà dissenyar un model d'avaluació que valori tot el procés d'aprenentatge; una avaluació continuada que valori l'adaptació de l'aprenent als canvis que es van succeint; com és capaç d'adaptar-se estratègicament de manera que és capaç d'emprar informacions en contextos diferents.
· Les activitats d'avaluació hauran de preveure la contextualització de simulacions de manera que s'estableixin supòsits de treball el més semblants possible a les situacions que l'alumne es trobarà en el món real amb interacció amb d'altres individus i amb la tecnologia.
· S'haurà de tenir en compte la capacitat de transmetre el coneixement a la comunitat mitjançant les eines tecnològiques. Per tant, serà necessari també preveure la coavaluació, l'avaluació entre iguals.

Autors més representatius.

Els dos principals representants d'aquesta teoria són
George Siemens i Stephen Downes.

siemens.jpgA George Siemens, professor de la universitat de Manitoba (Canadà), se li deu haver utilitzat per primera vegada el concepte de connectivisme. Per a Siemens, el connectivisme es fonamenta en la interacció entre les persones i les tecnologies, en les xarxes de connexions, en l'actualització continua de la informació. anteriorment.
En aquest powerpoint podeu llegir un resum de les seves idees entorn del connectivisme.


I aquest vídeo, exemple d'una de les eines de la web 2.0 (DotSub any video any language), pretén fer adonar als docents de la necessitat de fer servir en les propostes educatives les eines tecnològiques que acompanyen els alumnes en la seva vida quotidiana.


Stephen Downes, (actualment al Institute for Information Technology's e-Learning Research Group de Moncton, Canadà) va ser el creador del terme Elearning 2.0. Downes afirma que el coneixement està distribuit en un xarxa de connexions; l'aprenentatge consisteix en l'habilitat de l'individu per construir i atravessar aquestes xarxes.

En aquest vídeo el podeu escoltar en una conferència sobre Connectivisme i organitzacions.

Usos i/o aplicacions de les TIC en educació.

Són moltes les aplicacions i usos de les TIC que es deriven d'aquesta teoria de l'aprenentage: la web 2.0, les webquest i les caceres del tresor, els blogs, les wikis, les xarxes socials, els móns virtuals, els nous jocs educatius de simulació, les noves formes de publicació de continguts, la telefonia mòbil,... Algunes d'aquestes eines encara estan per explorar per part dels educadors i per tant les seves potencialitats educatives encara estan en procés d'anàlisi. Altres, en canvi, en pocs anys d'ús, aplicació i integració educativa, han demostrat ja que el seu ús real pot esdevenir transformador dels processos educatius, permeten una major interacció entre els usuaris-aprenents i afavoreixen una major qualitat de les accions formatives.

  • Amb el canvi de paradigma educatiu, l'usuari passa de ser un simple consumidor a ser un creador de continguts. Les múltiples eines de l'anomenada WEB 2.web20.jpg0 estan fent possible aquest canvi. Eines com els blogs, les wikis, els servidors de continguts (àudio, vídeo, presentacions multimèdia,...) permeten allotjar, etiquetar i compartir continguts creats per nosaltres mateixos amb múltiples usuaris d'arreu del món. Les institucions educatives (escoles, instituts, universitats,...) han d'integrar aquestes eines que els permeten la creació de comunitats d'aprenentatge virtuals. De manera que alumnes i professors poden crear continguts amb múltiples formats, amb una gran facilitat, emmagatzemar-los i compartir-los amb d'altres usuaris. Ramon Barlam , al seu blog, ens ofereix una imatge amb les aplicacions educatives de les eines web 2.0.
  • Les xarxes socials comencen a trobar també el seu lloc a les comunitats virtuals d'aprenentatge. En trobem ja alguns exemples en projectes com ara Espurna. Les plataformes socials permeten als estudiants crear i gestionar la seva pròpia xarxa, compartir arxius multimèdia, informació i opinions. El seu ús desenvoluxarxes.jpgpa el sentit d'apartenença al grup i facilita la comunicació aportant diverses i riques formes d'interacció grupal. Podem incorporar les plataformes socials als processos educatius dissenyant debats, intercanvis de punts de vista... tot plegat tenint en compte que el seu potencial real encara està per descobrir.