Característiques diferencials del cognitivisme


El cognitivisme pròpiament dit no és una teoria. És un terme polisèmic que engloba diferentes teories psicològiques (i també filosòfiques, biològiques, lingüístiques, pedagògiques i fins i tot de la informàtica) l’objecte d’estudi de les quals és com la ment interpreta, processa i emmagatzema la informació en la memòria o estructura cognitiva.
Amb el conductisme, el cognitivisme és una de les dues corrents dominants en la psicologia experimental del segle XX. De fet, el cognitivisme sorgeix a principis dels anys 60 com a reacció o alternativa al conductisme; els seguidors del cognitivisme pensen que aprendre no implica únicament un canvi en la conducta perquè el sol fet d’aprendre implica passar per un procés mental que automàticament modifica les estructures del pensament. Aquest nou enfocament de l’aprenentatge està radicalment en contra del que s’anomena la qüestió de la “caixa negra” (concepció conductista de la ment com a caixa negra innacessible).
En el temps, els inicis del paradigma cognitivista coincideixen amb l’aparició i desenvolupament dels primers ordinadors. Els cognitivistes es basen en el funcionament dels ordinadors per explorar el funcionament dels processos cognitius interns.

6a00d8341bf7f753ef00e54f2124688833-800wi.jpg

Objectius educatius que es planteja


Les diferents teories cognitivistes assumeixen que l’aprenentatge es produeix a partir de l’experiència, però a diferència del conductisme, no conceben l’aprenentatge com un simple trasllat de la realitat, sinó com una representació d’aquesta realitat, emfatitzant com s’adquireixen aquestes representacions del món, s’emmagatzemen i es recuperen de la memòria o estructura cognitiva.
Les teories cognitivistes fomenten l’aprenentatge racional i rebutgen l’orientació mecanicista passiva del conductisme ja que estableixen que el subjecte és un processador actiu de la informació mitjançant el registre i organització de la informació que aquest fa. La informació és reorganitzada i reestructurada per l’aprenent. És a dir, hi ha una construcció dinàmica del coneixement.
Els seguidors del cognitivisme mantenen que l’aprenentatge té lloc gràcies a un procés d’organització i reorganització cognitiva. En aquest procés, l’individu té un paper actiu fonamental ja que aprendre implica desenvolupar capacitats per comprendre amb major profunditat la realitat i ser capaç de generar respostes adequades davant situacions diverses. L’aprenentatge s’interpreta en termes de modificació i adquisició d’estructures de coneixement.
Les teories cognitives tenen en compte l’aprenentatge en tota la seva complexitat ja que tenen en compte tant els aspectes externs de l’ambient (estímuls, informació) com els aspectes interns (processos mentals) i volen establir el que passa dins la ment mentre té lloc el procés d’aprenentatge.
És important destacar també que els seguidors del cognitivisme consideren que el currículum s’ha d’organitzar de forma espiral. Aquesta organització del currículum obliga a treballar periòdicament els mateixos continguts, cada vegada amb una major profunditat. D’aquesta manera l’aprenent ha d’anar modificant les representacions mentals que ha anat construïnt.

psico.jpg
Rol de l'estudiant - Interacció entre estudiants


L’aprenent té un rol actiu en el procés d’aprenentatge i és el constructor del seu propi coneixement.
L’aprenent rep un tema o una informació del docent i ha de relacionar la informació o els continguts amb la seva estructura cognitiva.
És important també que descubreixi un nou coneixement amb els continguts que el professor li ofereix i que creï noves idees amb aquests.
La passa clau que ha de fer l’aprenent a l’hora de processar la informació és organitzar i ordenar el material que li ha proporcionat el professor.
Si detallem les capacitats que ha de tenir l’alumne, ens trobem amb que l’alumne ha de tenir la capacitat de processar activament la informació, assimilar-la i retenir-la en la seva estructura cognitiva. A més, ha de poder relacionar les noves estructures amb els coneixements previs. Per això és fonamental que se l’ensenyi a aprendre a aprendre, per tal de poder dur a terme tot això.
Un altre aspecte destacable és que ha de tenir una bona disposició per tal que pugui tenir lloc l’aprenentatge.
Amb la discussió i el debat s’afavoreixen els processos mentals que porten a l’adquisició de nous coneixements. Per aquesta finalitat, són molt favorables les metodologies de treball cooperatiu per arribar al coneixement.

Rol del docent i relació docent-alumne


Segons Ausubel, en el procés d’ensenyament, el docent:

a) hauria de presentar la informació a l’aprenent en la seva forma final com ha de ser apresa.
b) Hauria de presentar els temes fent servir i aprofitant els esquemes previs de l’estudiant.
c) Hauria de proporcionar només una certa informació a l’aprenent per tal que aquest sigui capaç de descubrir per si mateix un coneixement nou.
d) La informació que proporciona el docent, és a dir, els continguts i temes importants i útils, han de donar com a resultat idees noves en l’aprenent.
e) Hauria de mostrar els materials pedagògics de forma organitzada i en un llenguatge que entengui l’aprenent.
f) Hauria de ser capaç de proveir a l’aprenent amb un pont de coneixement entre la informació nova i la prèvia. Ausubel denomina això “organitzador previ”.
g) Ha de “provocar” que hi hagi una participació activa per part de l’aprenent.

Per tal que tengui lloc l’aprenentatge, és esssencial que tant l’alumne com el professor se sentin còmodes, segurs i preparats per tal que es pugui dur a terme l’aprenentatge significatiu. Entre el docent i l’alumne ha de tenir lloc un diàleg actiu per tal d’arribar a l’adquisició del coneixement. També és fonamental la retroalimentació entre docent i alumne perquè mitjançant aquesta té lloc el guiatge i suport a les connexions mentals.


Criteris i instruments d'avaluació


S’ha de fer servir una avaluació diagnòstica inical que s’utilitza al començament d’un curs o una unitat i es realitza per saber quins són els coneixements que l’alumne té en aquell moment. Aquesta passa és clau en un tipus d’aprenentatge que estableix un pont entre els coneixements previs i els nous coneixements.
L’avaluació formativa es duu a terme en el transcurs del curs o la unitat per veure si s’estan assolint els objectius i poder reajustar si cal. Es pot fer servir: treballs, pràctiques, investigacions, etc.
L’avaluació final és la que es realitza per saber no només quins sóns els resultats d’aprenentatge finals de l’aprenent, però també els processos cognitius que s’han dut a terme.


Autors més representatius


La concepció cognitivista de l’aprenentage es basa, entre d’altres, en:

a) la teoria de l’aprenentatge per descobriment de Jerome Brumer

b) la teoria de l’aprenentatge significatiu de David Ausubel


a) la teoria de l’aprenentatge per descobriment de Jerome Bruner

medallist_bruner.jpg
Jerome S. Bruner (Nova York, 1915), psicòleg, fundà el Centre d’Estudis Cognitius de la Universitat de Harvard el 1960. Bruner planteja la importància del paper de l’activitat com a part essencial de tot procés d’aprenentatge. Pensa que la condició indispensable per aprendre una informació de manera significativa és tenir l’experiència personal de descubrir-la.
El professorat, planteja Bruner, hauria de variar les seves estratègies metodològiques d’acord amb l’estat d’evolució i desenvolupament dels seus alumnes.
Les matèries noves s’haurien d’ensenyar primer de tot mitjançant l’acció, anar avançant a nivell icònic seguint el desenvolupament de l’aprenent fins que arribi el moment adequat per a poder abordar-les en un nivell simbòlic. Dit d’una altra forma: primer es descubreix i capta el concepte per després donar-li nom. L’aprenentatge es fa avançar d’una manera contínua de forma cíclica o espiral, és a dir, de manera recurrent, així es reprèn permanentment la matèria de forma activa i constructiva, per “descubriment”. Per tot això és fonamental que l’alumne aprengui a aprendre. El professor actua com a guia de l’aprenent i a poc a poc va retirant aquestes ajudes (“andamiatge”) fins que l’alumne és capaç d’actuar cada cop amb més grau d’independència i autonomia.


Artícle: "Hay que evitar que los alumnos se aburran en las escuelas" (entrevista a Jerome Bruner)
(Publicat al Diario El País, 09/04/2007)

b) la teoria de l’aprenentatge significatiu de David Ausubel


David Ausubel (Nova York, 1918-2008) va ser psicòleg i pedagog nordamericà.
En la seva Teoria de l’Aprenentatge Significatiu ( ), Ausubel afirma que l’aprenentatge té lloc quan el material a aprendre es relaciona amb els coneixements anteriors dels alumnes, es a dir, considera que l’aprenentatge s’ha de construir a partir de les relacions sistemàtiques que s’estableixen entre coneixements nous i previs. Els nous coneixements s’incorporen a l’estructura cognitiva de l’aprenent i s’emmagatzemen en la memòria a llarg termini.
Les condicions per tal que l’aprenentatge sigui significatiu són les següents:

  • L’alumnes ha de tenir una certa predisposició inicial vers el que se li ensenya. Per aquest motiu, és necessari que el professor faci servir estratègies motivadores que captin o provoquin la seva atenció.
  • Per tal d’accedir a coneixements nous, l’alumne ha d’estar en possessió dels coneixements previs adequats. També són necessàries estratègies metodològiques que activin els coneixements previs.
  • És fonamental que els continguts informatius que l’aprenent ha de processar estiguin presentats estructurats i que el professorat faci un ús del vocabulari i terminologia adaptats a l’aprenent per tal que l’aprenent pugui establir relacions entre els conceptos i l’aplicació d’aquests a situacions reals i properes al món d’experiències que pugui tenir l’alumne.
  • Una qüestió fonamental és que els continguts que s’hagin aprendre han de ser potencialment significatius, s’han de poder relacionar de manera estructurada amb els esquemes de coneixements previs amb els quals ja compta l’aprenent.


Usos i/o aplicacions de les TIC en educació


Com ja sabem, l’aprenent ha de tenir un paper actiu en el procés d’aprenentatge i, a més, les unitats d’aprenentatge han d’estar organitzades i estructurades. Aquests dos factors ens porten al desenvolupament de plataformes virtuals com ara Moodle.

moodle.jpg

Les plataformes donen diferents opcions, totes fonamentals per al paradigme cognitivista:
  • l’aprenent ha de tenir un paper actiu
  • l’aprenent ha de poder interacturar, simular i, molt important, ha de poder estructurar, organitzar i seqüenciar el coneixement adquirit per arribar a un processament de la informació i els continguts òptim.
  • es pot fer un seguiment i un suport (“andamiatge”) o guiatge individualitzat
  • hi pot haver una oferta variada de tipus d’avaluació.

A més, les webquest i les caceres del tresor són excel·lents eines que poden funcionar dins aquest paradigma cognitivista: es duen a terme tasques, es resolen problemes, hi ha intercanvis de coneixements.